Geològicament
Context geològicL'espai Platja de Torredembarra se situa a la unitat geotectònica de la serralada costanera catalana, en el tram emergit més meridional de la depressió del Penedès.
La zona estudiada forma part de la cubeta de Torredembarra, associada al solc de València. Aquesta cubeta és oberta al mar pel seu cantó meridional i delimitada, al nord i a ponent, per dues falles: l'una de direcció N?S, que s'allarga des del mar fins al Catllar, i l'altra, de direcció NE-SW, que s'estén des del Catllar fins al massís del Garraf.
Seqüència litoestratigràfica
La cubeta de Torredembarra es troba reblerta per una seqüència de materials terciaris (miocè i pliocè) i quaternaris, amb un depocentre que ha anat migrant progressivament cap al sud, és a dir, cap a mar obert, al llarg del procés de rebliment de la conca. Aquests materials són descrits a continuació de base a sostre:
Miocè-pliocè
- Conglomerats amb matriu margoargil.lossa d'uns 30 m de potència, dipositats a la base de la seqüència.
- Calcàries d'escull i calcarenites d'unn gruix variable entre 100 i 300 m, que, cap al sostre i literalment, esdevenen materials més sorrencs.
- Materials més detrítics de tipus argill.lomargós que poden assolir una espessor d'uns 400 m. El sostre es troba sovint erosionat i en contacte discordant amb els materials quaternaris.
Quaternari
- Fàcies conglomeràtiques de ventall al..luvial provinents totes elles del desmantellament dels materials de les sèries mesozoiques de les muntanyes circumdants, que han estat interpretats com a cons de dejecció d'edat holocena i pleistocena. Per damunt es desenvolupen sòls edàfics pobres en matèria orgànica i amb formació de caliches (costres carbonatades) per acció de les arrels.
- Sorres de platja calcosilícies de gra mitjà i fi, molt ben seleccionades, corresponents al medi litoral que constitueix la platja actual.
- Materials dipositats en ambients de maaresma, constituïts per sorres amb abundant matèria orgànica, argiles i llims orgànics dipositats en zones de llacuna. Tots ells mostren una sedimentació tranquil.la i es troben intensament bioturbats.
Els diferents materials quaternaris es troben en contacte entre ells, de manera que s'estableixen trànsits laterals de fàcies que determinen els diferents ambients actuals.
Geomorfologia
La zona estudiada constitueix un medi de transició entre els dominis marí i continental en el qual tenen lloc una sèrie de processos d'erosió, sedimentació i resedimentació derivats de la dinàmica litoral. Es formen així els ambients característics següents: platja, franja de dunes i zona de maresma i aiguamolls.
a) Platja
És, estrictament, la zona de transició entre els medis marí i continental i està formada majoritàriament per sorres. La part de platja submergida rep d'una manera directa l'efecte de les ones i de la deriva litoral. S'observen dues barres paral.leles a la costa i es formen cordons longitudinals de sorra en forma de llom de pocs metres d'amplada. Aquestes barres estan situades entre 30 ? 40 m de la costa, l'una, i 8 ? 10 m, l'altra. Es poden intuir des de terra perquè les ones presenten dues línies de rompent abans de trencar definitivament a la platja.
La platja emergida estén el seu domini des de la zona de ruptura de les onades fins al límit d'acció excepcional de les onades de tempesta, que en aquesta zona coincideix amb el domini eòlic de les dunes.
Per sobre el nivell normal d'acció de les ones, s'hi comencen a definir formes de modelat eòlic de petita escala, principalment ripples marks centimètrics que són retreballats quan canvia el vent. Prop del límit de les dunes podem trobar estructures més grans, que poden arribar a ésser d'ordre mètric, corresponents a les seves prolongacions, que han migrat fins a la zona de backshore (part posterior de la platja).
L'efecte de les onades de tempesta també ha deixat la seva traça en la platja, en forma de canals de 2 a 10 m d'amplada, perpendiculars a la línia de costa i emplaçats per damunt del nivell ordinari del mar. Aquests canals, que travessen el domini de les dunes, proporcionen aigua a les llacunes interiors. Poden presentar una pavimentació de fragments de closques de bivalves polides i còdols molt arrodonits i plans, de fins a 5 cm de diàmetre, principalment carbonatats, amb perforacions i incrustacions de serpúlids.
b) Dunes i dinàmica eòlica
Litològicament, la franja de dunes és similar a la zona de platja, ja que està formada per les mateixes sorres que la constitueixen. El que la diferencia de la primera és la presència del vent com a agent principal que transporta els sediments i defineix la morfologia de la zona.
La sorra transportada per la dinàmica eòlica forma camps de dunes "transversals". La seva direcció és majoritàriament W-E i NW-SE i la seva alçada supera sovint els 2 m. Aquest característic relleu és conegut localment com els muntanyans.
Les depressions que es formen entre les dunes defineixen canals d'entrada de l'aigua marina, la qual penetra a la zona interior de maresma en períodes de tempesta i crea solcs pavimentats similars als descrits en l'apartat anterior.
Els camps de dunes es troben colonitzats per vegetació que dificulta el seu desplaçament. La comunitat vegetal principal és la de jull de platja (Agropyretum mediterraneum). Es constitueix així un procés de fixació de la sorra que se sedimenta al voltant dels arbustos, es modifica la morfologia original i es formen les anomenades ombres de vent (acumulacions allargades, paral.leles a la direcció del vent i de tipus lenticular). Aquests elements poden arribar a unir les dunes primitives entre elles amb la creació de cordons de dunes que conflueixen en una cresta paral.lela a la costa.
c) Zona de maresma i aiguamolls
Darrere els camps de dunes apareix una zona deprimida formada per un ambient de maresma, ocupada en part per llacunes salobres. Aquest ambient rep localment la denominació dels salats. Els terrenys que envolten les llacunes -salobrars- tenen gran concentració de sals, ja que aquestes s'hi acumulen com a conseqüència de l'evaporació de la làmina d'aigua que, en els moments de temporal, penetra a través de la zona de duna. Aquest és l'ambient del característic salicornar, comunitat vegetal que tolera molt bé les condicions de salinitat.
La inundabilitat dels salats està directament relacionada amb el nivell piezomètric de l'aqüífer quaternari, el qual tendeix en aquesta zona a assolir el nivell de base (nivell del mar). La superfície topogràfica coincideix sovint (a vegades és lleugerament inferior) amb la superfície piezomètrica de l'aqüífer, i comporta l'existència de zones inundades molt somes. La salinitat d'aquestes llacunes és molt elevada, fet que indica que els aiguamolls estan inclosos a l'àrea d'acció de la falca marina.
Les llacunes més properes al mar, que estan situades a una cota topogràfica més elevada, no estan tan relacionades amb la zona saturada, ja que aquesta es troba sovint, o sempre, més baixa. La seva alimentació depèn, en més o menys mesura, de les aportacions directes del mar, relacionades amb la dinàmica de tempesta.
En una proporció reduïda, els salats tenen també aportacions d'aigua dolça que provenen de la pluja i, possiblement, d'una petita reserva d'aigua emmagatzemada en les dunes.
A les zones de maresma es troben sorres amb llims orgànics i nòduls i crostes carbonatades que envolten les arrels de les salicòrnies. L'aspecte del sòl és fosc, a causa de la gran quantitat de matèria orgànica que conté. A l'interior de les llacunes es dipositen llims orgànics i les zones alternativament inundades es desenvolupen tapissos algals que creixen per sobreposició d'algues cianofícies.
Finalment, la zona de maresma limita al N amb el talús artificial que voreja la via del tren. A l'altra banda, l'ambient tindria característiques similars a les descrites fins ara si no fos pel ferrocarril, el qual ha propiciat el trencament de l'ecosistema, a la vegada que ha establert un límit a la transformació que les activitats humanes han produït en aquest ambient litoral. Tanmateix, es pot observar a aquesta banda de la via vegetació de maresma degradada, per bé que molt localitzadament.
Dinàmica litoral
Els agents principals que controlen l'equilibri dinàmic de la zona estudiada són l'onatge i el vent. El règim d'onatge està íntimament relacionat amb la dinàmica atmosfèrica, ja que les seves directrius depenen completament de la freqüència, intensitat i direcció dels vents. L'onatge i la deriva litoral són els principals agents de transport de les sorres des de la seva àrea font fins a la costa de Torredembarra.
L'onatge segueix les tendències direccionals dels vents dominants en el sector, d'aquesta manera pot observar?se en el seu règim anual una marcada tendència N i NE en la direcció de procedència de les ones, amb uns màxims relatius en les components SE, S i SW.
El tipus de corrent més destacable és la deriva litoral, que té normalment una direcció NE?SW i un sentit de flux cap al SW. Aquest pot invertir?se temporalment si els vents de component sud dominen durant un període prolongat de temps.
La tendència general que es deriva de la dinàmica litoral a la platja de Torredembarra seria progressiva, amb un transport sedimentari relativament poc important en direcció SW, d'acord amb les conclusions de l'informe del Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas. Aquest estudi es va redactar amb motiu de la construcció del port esportiu-pesquer de Torredembarra, l'any 1989. Les aportacions sedimentàries haurien disminuït considerablement en els últims decennis, a causa de les regulacions fluvials (Foix, Gaià) i la construcció de ports esportius aigües amunt (Comarruga, Segur de Calafell) de l'espai.
Estacionalment, la platja és regressiva durant els temporals de llevant, contra els quals la platja es troba molt desprotegida. És llavors quan el mar ocupa la zona més interna de l'espai, arriba a la zona de maresma i inunda les llacunes més exteriors, després d'haver travessat els camps de dunes pels canals d'entrada descrits anteriorment. Els sediments romandrien prop de la costa fins que la dinàmica del bon temps els tornés a transportar cap a terra.
